"...
I fent-li de corona, ja hi veu abans de gaire
les d'or obiradores taronjes groguejar,
com si brilliant, cascuna, fos altre sol que en l'aire
sortis de les onades el món a enlluernar.

S'hi acosta entre bardisses de murtra, i ja sos polsos
els aires apetonen mig embeguts de mel;
de bla fullatge i aigües murmuris s'onen dolços,
i veu descloure, en pluges de pedreria, un cel.
..."  

(Jacint Verdaguer, "L'atlàntida")